El debat sobre el preu de l’allotjament turístic a Andorra ha fet i segueix fent gastar molta saliva en el sector.
El problema és ben conegut de tots, el destí no és prou atractiu durant els 12 mesos de l’any per assolir una ocupació mitja raonable per a tots els establiments del país.
Sense dubte, amb un parc hoteler de prop de 34.000 llits i una demanda en rescissió i fortament estacional, els empresaris hotelers fan recurs a una estratègia de preus molt agressiva. Una guerra de preus s’ha instal·lat entre els establiments i, com totes les guerres, aquesta és nefasta pel sector i en particular per la rendibilitat dels negocis.
L’estratègia de preus de l’allotjament del nostre destí és cabdal per la viabilitat del sector i cal debatre d’aquest problema amb urgència. Tanmateix, cal recercar i acordar si escau, les solucions per fixar els límits i les regles del joc d’aquesta guerra.
Agraeixo a tots els empresaris hotelers que donin la seva opinió i alhora facin les seves propostes de solucions.
Animo a tots els empresari a debatre i comentar totes les propostes que sorgeixin i confio que hi hauran propostes innovadores i que faran el consens del sector per poder-les aplicar el més aviat possible.
0 
0 
0
Aquest és un debat difícil però necessari si volem avançar. La dificultat econòmica en la que estem fa que dins el nostre entorn sectorial estem en una guerra de preus que trenca la panificació mínima de qualsevol empresa seria. Pertant hem d’analitzar les problemàtiques actuals i amb anim de poder millorar, ni que sigui relativament, buscarem punts en comú. Entre tots ho podem fer.
Problemàtiques: El món esta boig, a la deriva, ningú ara mateix controla les possibles sutracades que estan en ebullició. Nosaltres depenem d’Espanya en un 80% i pertant també patim la bombolla immobiliària i la financera. Per un cantó sobreoferta a tot el nostre entorn i per l’altra que el nostre primer mercat va caient dràsticament. Els preus de la competència global son molt ajustats. La nostra competència pateix dels mateixos mals que nosaltres. A nivell local, el passat, passat esta i no es tema d’aquest debat. Avui ens trobem en una situació de destí amb sobreoferta i mal estructurat com a producte global. Tenim a Andorra una oferta de 34.000 llits, comparats amb Barcelona 55.000 llits, sense comentaris. L’altre és que la demanda ha baixat dràsticament.
Solucions: Alguns creuen que no val la pena ni parlar de preus, d’altres inclús acceptarien un dictamen de preus de Govern, entremig propostes que alguna ha de ser el punt en comú al que hem d’arribar. Encara que no creieu que hi puguem trobar posicions comunes segur que una mica podem millorar els nostres preus i en aquests moments una mica ja és molt. Animeu-vos a introduir les vostres solucions.
Guerra de preus.
Les empreses son lliures de posar el preu que considerin convenient per els seus negocis.
Ara bé, si pot haver uns preus recomanables per categories d´estrelles, en una forquilla de màxim i mínim. Però serien preus recomanables.
Si un hotel no pot competir dins del sector, potser ja no funciona com negoci. Alguns hotels poden baixar preus perque son cadenes o la propietat té altres negocis complementaris.
Això ho veien en altres sectors com el comerç, que no pot competir amb les grans superfícies.
El hotel es competitiu si está en una bona ubicació, si té alguna cosa que el diferencia d´altres, que estigui renovat, etc.
Pensin que Andorra perd cada any 500 mil turistes. Aixó es nota en la ocupació hotelera. Veiem que els hotels petits i no renovats tanquen.
Hen de veure com canvia el sector. Si s´obren més hotels de cuatre estrelles de cadenes hoteleres, es perque el consumidor aprecia més aquestes categoríes. Pensin que aquestos hotels tenen gairebé 100 habitacions.
Es mou perquí el sector hoteler?
Es a dir, ara es més competitiu un hotel de 4 estrelles de 80 a 100 habitacions?.
Sembla ser que si. Dons aleshores els empresaris hotelers han de apostar per aquest tipus d´hotels. Si volen ser competitius dintre del sector.
Es la meva opinió.
La guerra de preus entre establiments hotelers, restaurants, operadors turístics i, a més, destinacions turístiques ultrapassa la simple i difícil conjuntura econòmica del moment que vivim. Quan les coses funcionaven per la pròpia inèrcia del, malentès, creixement perpetu del sector, fins i tot amb gravíssims errors estructurals, ningú es plantejava tan sols la possibilitat de la manca d’expectatives de mercat que estem vivint. Era allò que si funciona més val “no meneallo”. Quan aquest creixement queda frenat es posen de manifest les mancances d’un model que està esgotat i, així mateix, les misèries de les organitzacions queden al descobert per més motiu i escarni.
Però no tot ha de ser negatiu, de fet ja hi ha organitzacions que es plantegen el seu futur dins d’un model de cooperació amb altres organitzacions del sector. Es tracta d’arribar a trobar solucions comunes a problemes comuns que afecten tots els agents implicats en el negoci turístic. Entre ells la guerra de preus o la supervivència de les organitzacions en mercats hostils i, més que madurs, erms. Factors aquests que frenen la cooperació entre els diversos agents quan hauria de ser al revés.
I serà el mateix mercat, la pròpia demanda, la que posarà a cadascú al seu lloc. I si en comptes de poder oferir 35.000 places hoteleres que es fagociten, a menor preu, mútuament, només podem mantenir 15.000 però a preus que ens permetin afrontar el futur turístic dins d’un escenari de sostenibilitat, doncs benvinguda sigui la reducció de l’oferta.
Però, com sempre, qui li posa el cascavell al gat?